L’art de perdre el temps

O el temps de la llibertat

Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?

Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.

El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.

En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.

Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).

Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!

Col·laboració poètica

Música
et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música

Autor: Assiel

Racó poètic

EL TEU COS PRIM, GRACIÓS

Les pedres del camí,
el vent i el sol
juguen amb el teu cos.

I els teus ulls
cerquen en els nostres
la mirada complaent
als teus jocs.

El teu cos prim,
bru i graciós,
es gronxa com l'herba
tocada pel vent.

... ...

PETITA

No tornaran
aquelles belles paraules
que algú en cantava
a cau d'orella,
quan tu encara
esperaves l'amor fàcil,
fet de paraules senzilles.

No ploris, petita,
perquè avui l'amor
se t'ha fet gran.

(Premi Joan Fuster, Alforja 1983 -fragment-)

Tendríssim

Troballes anant pel món

l'espectacle de la natura

No trobeu que aquest espectacle evoca i convida?
Serenitat, reflexió, calma, intimitat...
...I això passa molts sovint a les nostres terres, encara que no sempre ens ho mirem.