l'avellana

Una resposta sentida al carrer, “vaig a l’avellana”, m’ha portat records. M’ha vingut al cap un temps que ara ja és passat remot. El temps en què, de joveneta, anava a plegar avellanes. Una manera de fer-me d’uns quants dinerets per millorar la setmanada de casa. Les vacances de l’escola s’acabaven i l’estiu també. La calor ja era més suportable.

Les hores ajupida a sota el avellaners tenien l’encant d’allò que se sap temporal. Està clar que les cames i l’esquena, aleshores, podien aguantar una posició incòmoda mantinguda.

Es tractava, doncs, de treballar per altres –treballar a casa ja se sap que no dóna un sou-. Sempre hi havia el pagès que es portava tot sol la terra i, a l’hora de la collita, llogava braços. El preu, per quilos. Tant recollit, tant guanyat. D’aquesta manera, cada avellana tenia una entitat pròpia, un valor afegit, quasi personalitzat.

Recordo, especialment, haver treballat per a un pagès en concret –sento no recordar-ne el nom-, que amenitzava les jornades cantant amb veu de baríton: “amapola, lindísima amapola...”.

El soroll de cada avellana copejant amb les altres dins la mà fins que no n’hi cabien més. El xoc repetit de cadascuna al llençar el grapat a la senalla amb totes les altres... “de mica en mica”.. i la senalla s’anava omplint a bon ritme, amb paciència i perseverança. El plaer d’asseure’s i estirar les cames una estona quan topaves amb un bon tou... I també el mal als dits quan calia treure el fruit de la closca, resseca i punxeguda.

El recordo com un temps de plenitud de la meva vida. Ara em sembla que, aleshores tot tenia un equilibri natural. L’esforç donava un benefici immediat, tangible, just. De tu a tu.

I també amb una certa nostàlgia. L’olor de l’herba gastada per l’estiu, l’aire sec, l’impacte dels colors. Això mentre no esclatava una tempesta desmesurada que obligava a córrer buscant aixoplug. L’hora d’esmorzar, el descans a peu de bancal, un festí. El càntir d’aigua a l’ombra per mantenir-lo fresc.

Avui ningú no deu plegar avellanes d’aquesta manera. Màquines cada vegada més sofisticades ho fan més de pressa i no calen gaires mans. Potser és per això que aquest record meu encara el trobo més preciós.