L'Aniol diu:

Sóc sanitari des de fa ja força temps i, la veritat és que vaig triar la meva professió perquè m’agrada cuidar i ajudar a les persones malaltes. M’encanta posar-los còmodes, calmar el seu dolor, guarir-los les ferides. Suporto que els seus fluids corporals (sang, vòmits, pis...) caiguin sobre la meva persona perquè és vocacional. M’agrada la meva professió i ho aguanto tot, fins que un familiar histèric se’m posi a cridar, m’insulti o fins que m’agredeixi perquè no està d’acord amb la decisió o el tractament d’un facultatiu.

Però no s’equivoquin Srs. Boi, Ruíz i Mas. M’encanta la meva professió però no sóc idiota. I si per ous m’han de treure el 50% de la meva paga doble i part del meu sou, penso seure 15 minuts cada hora, també pels meus ous. Perquè no treballo més per menys, perquè gràcies a vostès, estic saturat en el meu lloc de treball i, gràcies a vostès, la meva vocació se n’ha anat per la tassa de vàter.

Gràcies per treure’m sou i il·lusió pel que faig. Però juro que treballaré menys. Ho sento Sr. Usuari però la culpa no és meva sinó del govern. Sàpiga, però, que si al Sr. Mas li cal una operació o ha d’anar al metge per qualsevol cosa, a ell se li obrirà una planta de la Vall d’Hebron, se li donarà la més alta qualitat assistencial i les últimes tecnologies, mentre vostès s’esperarà mesos o fins i tot anys per ser operat o visitat per un especialista.

Ho trobaràs al Facebook de l'Aniol

La bona gent

De bona gent sempre n’hi ha hagut, n’hi ha i, sobretot, n’hi haurà. Sempre.

La bona gent té consciència, moral, valors. És respectuosa i solidària. La bona gent estima. Estima les persones, estima la terra. Estima tot allò que és viu. La bona gent és senzilla i franca. Sol viure en pau, amb esforç, però en pau. La bona gent no necessita guanyar la felicitat amb riqueses excessives.

La bona gent sol ser pacífica, ferma, pacient (molt pacient). I, sovint, anònima. A la bona gent li agrada la feina ben feta, no per fer-ne ostentació, sinó perquè creu que una feina ben feta és la base d’un progrés real.

El futur és de la bona gent. El temps de la mala gent s’acaba. Ho afirmo.

La mala gent està en vies d’extinció. Aquells que s’aprofiten dels altres sense cap mena d’escrúpol tenen els dies comptats. Que ho sàpiguen. Aquesta mala gent és la que ha provocat, propiciat i afavorit la crisi actual. Molts, amb premeditació. Altres, amb deixadesa i egoisme (allò de què l’ocasió fa el lladre). La mala gent ha soscavat els fonaments de la societat fins a fer-la irrespirable, inoperant i suïcida.

Cap societat pot subsistir si aquells que tenen poder són egoistes, trepes, ineptes, fraudulents i corruptes. Aquestes qualitats es resumeixen en una de sola: estupidesa. L’estupidesa no mena al progrés i, a més, resulta caríssima.

Repeteixo: el futur és de la bona gent.

La Diada i un cert alleujament

Avui em sento molt lleugerament alleugerida en saber que el pressupost de la Generalitat destinat a la celebració de la Diada serà el mateix de l’any passat. Ni més, ni menys sinó el mateix. En nom de la crisi, és clar.

¿He de suposar que, si no visquéssim aquesta crisi, el pressupost seria més gran que el de l’any passat? O, si la crisi fos més gran, el pressupost seria més petit que el de l’any passat? I encara, quina incidència tindrà en el ciutadà català de peu que aquest any el pressupost per a la celebració de la Diada “dels polítics” sigui el mateix de l’any passat?

Queda clar que estic parlant d’un acte que té com a fons el sentiment patriòtic d’una nació. Que hi siguin convidats uns quants ciutadans amb un pressupost que paguem tots, és un contrasentit? O un contrasentiment?

Crisi, quina crisi?

Fa tant de temps que sento parlar de crisi mundial que quasi bé m'he insensibilitzat.

I jo em pregunto, de quina crisi parlen? Vaig començar a treballar amb 13 anys i no he deixat de fer-ho en cap moment i en tinc bastants més -d'anys, vull dir-. Ni tan sols m'ho he plantejat sinó és quan somio que m'ha tocat la grossa. Pel que puc recordar, sempre he estat en crisi. El treballador, el pobre, vaja -ja ho diuen que treballant no et faràs ric-, ha nascut en crisi, creix en crisi, es reprodueix en crisi i, molt probablement morirà en crisi -si no és que el "salva" aquella grossa dels somnis-.

Aleshores, de quina crisi parlem? Deu ser la d'algú altre. La d'algú que no és pobre -de la crisi del pobre no en parla ningú, suposo que no deu ser prou mediàtica-. Per un procés simple d'eliminació deu ser la crisi del ric. I si és del ric, no es deu parlar de si li falta pa per posar-se a la boca sinó que es deu parlar de què potser avui no ha guanyat tant com guanyava, posem per cas, ara fa 3, 4 anys? o 2 o 1?

O sigui, que si la crisi de què parlen és la d'ells -la meva economia dubto molt de què els hagi pogut desestabilitzar- per què dimonis no se la resolen ells, sense tenir-me en compte, com han fet fins ara?

O és que, sense mi -i molts "mis" més, és clar- la crisi deixa de tenir sentit?

Sí, si, ja ho sé, per ser la meva primera intervenció resulta una mica càustica. Però és que hi ha coses importants i d'altres que són urgents. I aquesta d'avui se m'havia fet de les segones. Prometo esforçar-me per dirigir la mirada cap a d'altres direccions més... positives?