Mons paral·lels

Hi ha un món en el qual s’empren quantitats exorbitants de diners en crear illes en el mar on posar-hi gratacels, hotels de luxe i estacions d’esquí que desafien temperatures de 40º la major part de l’any.

Hi ha un món on els recursos emprats per fabricar els vehicles més ràpids són astronòmics. On l’esport –exercici corporal practicat especialment a l’aire lliure, segons el Diccionari de la llengua- potencia ídols entorn dels quals les xifres econòmiques són de ciència-ficció.

Hi ha un món els habitants del qual planegen vacances en iots de luxe, immensos, amb recursos que moltes ciutats no tenen -ni els calen, segurament-.

Hi ha un món que inverteix molts milions de diners en muntatges publicitaris només per mostrar noves tendències en el vestir, amb peces que ningú no es posarà mai.

Hi ha un món, en fi, que neda en l’abundància, que dilapida –dilapidar: dissipar els béns propis o els que hom té a càrrec seu amb despeses desordenades, també segons el Diccionari de la llengua-.

I hi ha un món que passa misèria, que es mor de gana, que lluita per sobreviure.

L’un simbolitza el progrés, la investigació de noves tecnologies, els avenços de la humanitat...
El progrés de qui? Noves tecnologies per viure millor, qui? Quan parlem d’humanitat, no parlem de TOTS els humans?

I, si l’un simbolitza el progrés, l’altre, què simbolitza?

Imatges obtingudes de Google