28 de desembre de 2010

                            Un bon any 2011 per a tothom!!!
                                           

5 de novembre de 2010

Col·laboració

Cuento del niño del viento
de Bibiana Peláez Cañadas
Érase una vez un niño que se crió cerca del mar.... en un pueblecito donde cada vez que se despertaba podía olisquear ese olor a salitre que  tanto conocía y que había crecido con él...

Él olía y sentía el mar aún no estando cerca de él....
era una rara sensación que no podía ni entender, pero así fue como poco a poco empezó sin querer a escribir su historia y nuestro cuento ahora....

Era niño .....y ya soñaba con cruzar todos sus mares con tempestades y  miedos y sus amaneceres y noches estrelladas e incluso porqué no, esto es un cuento...vivir sus historias con los piratas....!!!!!

Pero sobre todo lo que buscaba era volar libre y sentir el viento.... por eso nuestro niño viento creció con un sueño.... salir a navegar....


El tiempo pasó..... y él creció...... y como todo en la vida...
Su pelo se endureció como el viento de levante cuando sopla fuerte..... arrastrando su fuerza por donde pasa... así se hizo a él mismo... duro como el levante pero cálido... cercano al que lo sentía a su vera...

Un día decidió que era el momento de volar solo y qué mejor manera de hacerlo que salir a navegar... y cuando tuviera lo que quería... entonces... saldría a navegar para él...
sólo por sentirse viento...!!!!

El tiempo pasaba y él se impacientaba... pero sin embargo, su sueño no se cumplía.....
la sensación de impotencia de dejarlo ir no pensó nunca que fuera una opción ..... al revés, se aferraba a él, como su último tesoro.... aquel que tenemos todos escondido y que nadie puede saquear... porque no hay llave que lo abra....!!!!

Así que el niño viento sólo esperó a que  su oportunidad llegara... ese momento en el que nos parece que los sueños son más fáciles de alcanzar....

Tenía todo el tiempo del mundo y la maleta llena de esperanza hasta que el viento lo buscara ...

Un día, sin darse cuenta pero al mismo tiempo ansiándolo, ese momento llegó!!!!
Como lo iba  a hacer... iba a estar a la altura????
Pensó en esa maleta que habia llenado tantas otras veces con esperanzas, sueños, penas y otras cosas que habían ocupado sitio en ella.... y se dio cuenta de que, ésta vez, la tenía que llenar de una cosa nueva.... CORAJE!!!!

No iba a permitir que pasara ese tren, así que la despolvó de su armario nuevamente y guardó en su primer sitio la esperanza, esa vieja amiga que siempre le había echado una manilla cuando la llamaba y le asignó su mejor sitio para esa aventura: el bolsillo (ese en que normalmente guardamos las cosas que queremos y que  por pequeñas que sean no queremos perder... pues ahí la guardó... y con ese  poco equipaje salió a navegar.... a buscar el viento....


El camino fue largo y con paradas... pero a él eso le daba más fuerzas... miraba sus atardeceres en la mar junto a su amigo pocho y se reía.....
Se ponía el mundo por montera.... y se daba cuenta de que sin quererlo ya estaba comiéndose el elefante, eso sí, como le habían dicho... poco a poco....

Navegó y navegó.... y pasaron los días con sus temores e inquietudes y con el tiempo se convirtieron en eso... sólo dudas y ahora.... por arte de magia... sólo se habían convertido en alegrías superadas....
Estaba contento.... ya había conseguido algo.....superar el primer miedo hacia un sueño...

El niño viento decidió, antes de acabar su primera aventura, pasar a ver a una amiga loca que tenía cerca del camino....
Ésta era una vieja loca que vivía rodeada de animales, olivos y tranquilidad... bueno vale, no era tan buena... tan bien se ponía tibia, y todos los días, pero bueno ella era como era....era ella...

Allí pasó un tiempo.... y poco a poco fue reparando las heridas de su amigo...
Había sufrido en la travesía... pero ahí estaba él para intentar poner remiendos a su compañero y volver a verlo bien....
Se estaban preparando para su segundo asalto de la aventura... eso si, ésta iba ser larga y sólo acababa de empezar...

Un día su amigo estubo acabado.... y ya podían por fin salir otra vez a sentir el viento juntos los dos... vió que ya estaban listos.... así que se despidió y continuó su largo viaje.... pero el cuento es largo como la aventura que se les avecinaba, así que...ya sabes....

Ahora estas aquí... echaste ancla por un tiempo... pero como todo cuento busca  final y los guerreros van a su guerra al igual que los aventureros a vivir su aventura....
Tu te irás y podrás acabar el cuento que, tú sólo, un dia empezaste con tus sueños e ilusiones..... y quién sabe cuando y dónde acabará... así que, serás tu el que escribas el final para que se lo podamos contar a los niños....

Éste era el niño que su medio era el agua....
El niño que siempre se sintió viento....
El cuento del niño viento....

6 d’octubre de 2010

Mons paral·lels

Hi ha un món en el qual s’empren quantitats exorbitants de diners en crear illes en el mar on posar-hi gratacels, hotels de luxe i estacions d’esquí que desafien temperatures de 40º la major part de l’any.
Hi ha un món on els recursos emprats per fabricar els vehicles més ràpids són astronòmics. On l’esport –exercici corporal practicat especialment a l’aire lliure, segons el Diccionari de la llengua- potencia ídols entorn dels quals les xifres econòmiques són de ciència-ficció.
Hi ha un món els habitants del qual planegen vacances en iots de luxe, immensos, amb recursos que moltes ciutats no tenen -ni els calen, segurament-.
Hi ha un món que inverteix molts milions de diners en muntatges publicitaris només per mostrar noves tendències en el vestir, amb peces que ningú no es posarà mai.
Hi ha un món, en fi, que neda en l’abundància, que dilapida –dilapidar: dissipar els béns propis o els que hom té a càrrec seu amb despeses desordenades, també segons el Diccionari de la llengua-.

I hi ha un món que passa misèria, que es mor de gana, que lluita per sobreviure.

L’un simbolitza el progrés, la investigació de noves tecnologies, els avenços de la humanitat...
El progrés de qui? Noves tecnologies per viure millor, qui? Quan parlem d’humanitat, no parlem de TOTS els humans?

I, si l’un simbolitza el progrés, l’altre, què simbolitza?

Imatges obtingudes de Google

19 de setembre de 2010

Ha mort José Antonio Labordeta

...
Solo los descreyentes,
los agnósticos mal intencionados
y los ateos de larga concepción
del mundo serán capaces
de abrir la grieta suficiente
para salir huyendo hacia el futuro.”
José Antonio Labordeta

15 de setembre de 2010

l'avellana

Una resposta sentida al carrer, “vaig a l’avellana”, m’ha portat records. M’ha vingut al cap un temps que ara ja és passat remot. El temps en què, de joveneta, anava a plegar avellanes. Una manera de fer-me d’uns quants dinerets per millorar la setmanada de casa. Les vacances de l’escola s’acabaven i l’estiu també. La calor ja era més suportable.
Les hores ajupida a sota el avellaners tenien l’encant d’allò que se sap temporal. Està clar que les cames i l’esquena, aleshores, podien aguantar una posició incòmoda mantinguda.
Es tractava, doncs, de treballar per altres –treballar a casa ja se sap que no dóna un sou-. Sempre hi havia el pagès que es portava tot sol la terra i, a l’hora de la collita, llogava braços. El preu, per quilos. Tant recollit, tant guanyat. D’aquesta manera, cada avellana tenia una entitat pròpia, un valor afegit, quasi personalitzat.
Recordo, especialment, haver treballat per a un pagès en concret –sento no recordar-ne el nom-, que amenitzava les jornades cantant amb veu de baríton: “amapola, lindísima amapola...”.
El soroll de cada avellana copejant amb les altres dins la mà fins que no n’hi cabien més. El xoc repetit de cadascuna al llençar el grapat a la senalla amb totes les altres... “de mica en mica”.. i la senalla s’anava omplint a bon ritme, amb paciència i perseverança. El plaer d’asseure’s i estirar les cames una estona quan topaves amb un bon tou... I també el mal als dits quan calia treure el fruit de la closca, resseca i punxeguda.
El recordo com un temps de plenitud de la meva vida. Ara em sembla que, aleshores tot tenia un equilibri natural. L’esforç donava un benefici immediat, tangible, just. De tu a tu.
I també amb una certa nostàlgia. L’olor de l’herba gastada per l’estiu, l’aire sec, l’impacte dels colors. Això mentre no esclatava una tempesta desmesurada que obligava a córrer buscant aixoplug. L’hora d’esmorzar, el descans a peu de bancal, un festí. El càntir d’aigua a l’ombra per mantenir-lo fresc.
Avui ningú no deu plegar avellanes d’aquesta manera. Màquines cada vegada més sofisticades ho fan més de pressa i no calen gaires mans. Potser és per això que aquest record meu encara el trobo més preciós.

14 de setembre de 2010

Setembre... i final d'estiu?




Sembla que aquest any, l’estiu se’ns acabarà aviat. No puc dir que em dolgui, l’excés de calor em col•lapsa. Però sí que ja començo a enyorar el plaer sense horaris de submergir-me dins l’aigua sense aquella esgarrifança d’aquests últims dies.

4 de setembre de 2010

La Diada i un cert alleujament

Avui em sento molt lleugerament alleugerida en saber que el pressupost de la Generalitat destinat a la celebració de la Diada serà el mateix de l’any passat. Ni més, ni menys sinó el mateix. En nom de la crisi, és clar.

¿He de suposar que, si no visquéssim aquesta crisi, el pressupost seria més gran que el de l’any passat? O, si la crisi fos més gran, el pressupost seria més petit que el de l’any passat? I encara, quina incidència tindrà en el ciutadà català de peu que aquest any el pressupost per a la celebració de la Diada “dels polítics” sigui el mateix de l’any passat?

Queda clar que estic parlant d’un acte que té com a fons el sentiment patriòtic d’una nació. Que hi siguin convidats uns quants ciutadans amb un pressupost que paguem tots, és un contrasentit? O un contrasentiment?

29 d’agost de 2010

A títol de prova...

Si no sabeu què fer... aquesta és una manera ben senzilla (i barateta) de passar una estona a l'aire lliure, sense fer mal a ningú... (no us oblideu de mirar a terra, també)

28 d’agost de 2010

Crisi, quina crisi?

Fa tant de temps que sento parlar de crisi mundial que quasi bé m'he insensibilitzat.
I jo em pregunto, de quina crisi parlen? Vaig començar a treballar amb 13 anys i no he deixat de fer-ho en cap moment i en tinc bastants més -d'anys, vull dir-. Ni tan sols m'ho he plantejat sinó és quan somio que m'ha tocat la grossa. Pel que puc recordar, sempre he estat en crisi. El treballador, el pobre, vaja -ja ho diuen que treballant no et faràs ric-, ha nascut en crisi, creix en crisi, es reprodueix en crisi i, molt probablement morirà en crisi -si no és que el "salva" aquella grossa dels somnis-.
Aleshores, de quina crisi parlem? Deu ser la d'algú altre. La d'algú que no és pobre -de la crisi del pobre no en parla ningú, suposo que no deu ser prou mediàtica-. Per un procés simple d'eliminació deu ser la crisi del ric. I si és del ric, no es deu parlar de si li falta pa per posar-se a la boca sinó que es deu parlar de què potser avui no ha guanyat tant com guanyava, posem per cas, ara fa 3, 4 anys? o 2 o 1?
O sigui, que si la crisi de què parlen és la d'ells -la meva economia dubto molt de què els hagi pogut desestabilitzar- per què dimonis no se la resolen ells, sense tenir-me en compte, com han fet fins ara?
O és que, sense mi -i molts "mis" més, és clar- la crisi deixa de tenir sentit?

Sí, si, ja ho sé, per ser la meva primera intervenció resulta una mica càustica. Però és que hi ha coses importants i d'altres que són urgents. I aquesta d'avui se m'havia fet de les segones. Prometo esforçar-me per dirigir la mirada cap a d'altres direccions més... positives?