Opinió

Opinió sobre l'article "Indignats, efectes col·laterals", publicat per la Mariona Quadrada a Reus Digital (reusdigital.cat) el 7 de juny de 2011:

Després de llegir l’article i també les diferents opinions, sobretot les crítiques, m’he adonat entre altres coses que –com fa temps sospitava- hi ha molta gent que només es fixa en les aparences.

No m’agraden les crítiques que només van a matar sense aportar res de res. Qualificar una persona de “piji-progre” –no sé ben bé què vol dir aquesta “paraula”-, atribuir-li tendències polítiques com a descrèdit, donar per fet que no treballa o que viu de renda, només perquè ha donat la seva opinió en un mitjà públic, em sembla d’una ignorància extrema i també d’una certa mala fe gratuïta.

Aquells que estan cansats de segons què, que reposin. Aquells que estem cansats de treballar tota la vida per ser cada vegada més pobres, de veure com ens envolten injustícies que no tenim a l’abast aturar, que veiem com els polítics en general no sóc capaços de resoldre les angúnies REALS dels ciutadans –pobres o rics, intel·ligents o no- d’una forma equilibrada, justa i que realment pensi en el benestar i el progrés de tothom, aquests cansats, com deia, hem d’estar molt contents de tenir un jovent –faci l’olor que faci i vesteixi com vesteixi- que no només vegi les injustícies sinó que estigui disposat a queixar-se’n, a formular propostes, a reclamar canvis i a lluitar per una societat més equilibrada i justa per a tothom, pel present i pel futur. Si més no, d’això se’n diu progrés, això és evolució.

Per altra banda, qualsevol persona que opini que el futur pot ser millor per a tothom em mereix un gran respecte, sigui jove o vella, rica o pobre, tingui carrera o no hagi anat mai a l’escola, m’agradi o no la forma en què es vesteixi.

ARTICLE RECOMANAT !!

Us convido a llegir l'article que la Mariona Quadrada ha publicat al seu blog i que subscric en tots els seus punts !!!
http://lacuinadecasa.com/

L’art de perdre el temps

O el temps de la llibertat

Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?

Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.

El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.

En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.

Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).

Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!

La bona gent

De bona gent sempre n’hi ha hagut, n’hi ha i, sobretot, n’hi haurà. Sempre.

La bona gent té consciència, moral, valors. És respectuosa i solidària. La bona gent estima. Estima les persones, estima la terra. Estima tot allò que és viu. La bona gent és senzilla i franca. Sol viure en pau, amb esforç, però en pau. La bona gent no necessita guanyar la felicitat amb riqueses excessives.

La bona gent sol ser pacífica, ferma, pacient (molt pacient). I, sovint, anònima. A la bona gent li agrada la feina ben feta, no per fer-ne ostentació, sinó perquè creu que una feina ben feta és la base d’un progrés real.

El futur és de la bona gent. El temps de la mala gent s’acaba. Ho afirmo.

La mala gent està en vies d’extinció. Aquells que s’aprofiten dels altres sense cap mena d’escrúpol tenen els dies comptats. Que ho sàpiguen. Aquesta mala gent és la que ha provocat, propiciat i afavorit la crisi actual. Molts, amb premeditació. Altres, amb deixadesa i egoisme (allò de què l’ocasió fa el lladre). La mala gent ha soscavat els fonaments de la societat fins a fer-la irrespirable, inoperant i suïcida.

Cap societat pot subsistir si aquells que tenen poder són egoistes, trepes, ineptes, fraudulents i corruptes. Aquestes qualitats es resumeixen en una de sola: estupidesa. L’estupidesa no mena al progrés i, a més, resulta caríssima.

Repeteixo: el futur és de la bona gent.

Mons paral·lels

Hi ha un món en el qual s’empren quantitats exorbitants de diners en crear illes en el mar on posar-hi gratacels, hotels de luxe i estacions d’esquí que desafien temperatures de 40º la major part de l’any.

Hi ha un món on els recursos emprats per fabricar els vehicles més ràpids són astronòmics. On l’esport –exercici corporal practicat especialment a l’aire lliure, segons el Diccionari de la llengua- potencia ídols entorn dels quals les xifres econòmiques són de ciència-ficció.

Hi ha un món els habitants del qual planegen vacances en iots de luxe, immensos, amb recursos que moltes ciutats no tenen -ni els calen, segurament-.

Hi ha un món que inverteix molts milions de diners en muntatges publicitaris només per mostrar noves tendències en el vestir, amb peces que ningú no es posarà mai.

Hi ha un món, en fi, que neda en l’abundància, que dilapida –dilapidar: dissipar els béns propis o els que hom té a càrrec seu amb despeses desordenades, també segons el Diccionari de la llengua-.

I hi ha un món que passa misèria, que es mor de gana, que lluita per sobreviure.

L’un simbolitza el progrés, la investigació de noves tecnologies, els avenços de la humanitat...
El progrés de qui? Noves tecnologies per viure millor, qui? Quan parlem d’humanitat, no parlem de TOTS els humans?

I, si l’un simbolitza el progrés, l’altre, què simbolitza?

Imatges obtingudes de Google

l'avellana

Una resposta sentida al carrer, “vaig a l’avellana”, m’ha portat records. M’ha vingut al cap un temps que ara ja és passat remot. El temps en què, de joveneta, anava a plegar avellanes. Una manera de fer-me d’uns quants dinerets per millorar la setmanada de casa. Les vacances de l’escola s’acabaven i l’estiu també. La calor ja era més suportable.

Les hores ajupida a sota el avellaners tenien l’encant d’allò que se sap temporal. Està clar que les cames i l’esquena, aleshores, podien aguantar una posició incòmoda mantinguda.

Es tractava, doncs, de treballar per altres –treballar a casa ja se sap que no dóna un sou-. Sempre hi havia el pagès que es portava tot sol la terra i, a l’hora de la collita, llogava braços. El preu, per quilos. Tant recollit, tant guanyat. D’aquesta manera, cada avellana tenia una entitat pròpia, un valor afegit, quasi personalitzat.

Recordo, especialment, haver treballat per a un pagès en concret –sento no recordar-ne el nom-, que amenitzava les jornades cantant amb veu de baríton: “amapola, lindísima amapola...”.

El soroll de cada avellana copejant amb les altres dins la mà fins que no n’hi cabien més. El xoc repetit de cadascuna al llençar el grapat a la senalla amb totes les altres... “de mica en mica”.. i la senalla s’anava omplint a bon ritme, amb paciència i perseverança. El plaer d’asseure’s i estirar les cames una estona quan topaves amb un bon tou... I també el mal als dits quan calia treure el fruit de la closca, resseca i punxeguda.

El recordo com un temps de plenitud de la meva vida. Ara em sembla que, aleshores tot tenia un equilibri natural. L’esforç donava un benefici immediat, tangible, just. De tu a tu.

I també amb una certa nostàlgia. L’olor de l’herba gastada per l’estiu, l’aire sec, l’impacte dels colors. Això mentre no esclatava una tempesta desmesurada que obligava a córrer buscant aixoplug. L’hora d’esmorzar, el descans a peu de bancal, un festí. El càntir d’aigua a l’ombra per mantenir-lo fresc.

Avui ningú no deu plegar avellanes d’aquesta manera. Màquines cada vegada més sofisticades ho fan més de pressa i no calen gaires mans. Potser és per això que aquest record meu encara el trobo més preciós.

La Diada i un cert alleujament

Avui em sento molt lleugerament alleugerida en saber que el pressupost de la Generalitat destinat a la celebració de la Diada serà el mateix de l’any passat. Ni més, ni menys sinó el mateix. En nom de la crisi, és clar.

¿He de suposar que, si no visquéssim aquesta crisi, el pressupost seria més gran que el de l’any passat? O, si la crisi fos més gran, el pressupost seria més petit que el de l’any passat? I encara, quina incidència tindrà en el ciutadà català de peu que aquest any el pressupost per a la celebració de la Diada “dels polítics” sigui el mateix de l’any passat?

Queda clar que estic parlant d’un acte que té com a fons el sentiment patriòtic d’una nació. Que hi siguin convidats uns quants ciutadans amb un pressupost que paguem tots, és un contrasentit? O un contrasentiment?