4 d’octubre del 2011

L'Aniol diu:

Sóc sanitari des de fa ja força temps i, la veritat és que vaig triar la meva professió perquè m’agrada cuidar i ajudar a les persones malaltes. M’encanta posar-los còmodes, calmar el seu dolor, guarir-los les ferides. Suporto que els seus fluids corporals (sang, vòmits, pis...) caiguin sobre la meva persona perquè és vocacional. M’agrada la meva professió i ho aguanto tot, fins que un familiar histèric se’m posi a cridar, m’insulti o fins que m’agredeixi perquè no està d’acord amb la decisió o el tractament d’un facultatiu.
Però no s’equivoquin Srs. Boi, Ruíz i Mas. M’encanta la meva professió però no sóc idiota. I si per ous m’han de treure el 50% de la meva paga doble i part del meu sou, penso seure 15 minuts cada hora, també pels meus ous. Perquè no treballo més per menys, perquè gràcies a vostès, estic saturat en el meu lloc de treball i, gràcies a vostès, la meva vocació se n’ha anat per la tassa de vàter.
Gràcies per treure’m sou i il·lusió pel que faig. Però juro que treballaré menys. Ho sento Sr. Usuari però la culpa no és meva sinó del govern. Sàpiga, però, que si al Sr. Mas li cal una operació o ha d’anar al metge per qualsevol cosa, a ell se li obrirà una planta de la Vall d’Hebron, se li donarà la més alta qualitat assistencial i les últimes tecnologies, mentre vostès s’esperarà mesos o fins i tot anys per ser operat o visitat per un especialista.
Ho trobaràs al Facebook de l'Aniol

2 de setembre del 2011

4 d’agost del 2011








“... Li va tornar a la boca el gust de tomaca en conserva. La mare de quan era petita era la que ella ajudava a fer conserva de tomaca i de préssec. Va tancar els ulls i va mirar de retenir aquell gust fresc i rodó. Gust d’estiu que esclatava a la boca en ple hivern. També l’havia perdut. Les mans, fulles mortes a la seva falda, petites i buides. El suc rogenc regalimant i coent-li a la pell. La mare omplint les ampolles ben bullides d’aquella carn vermella, sense pells ni llavors...”


 
Extracte de la novel·la Pell de préssec de Carme Agustench

3 de juliol del 2011

Papallones i altres "usuaris" dels prats de Prades

 La bellesa efímera de la natura

La vida al prat


Amb l'ala esquinçada, sense pedre ni un bri de bellesa

1 de juliol del 2011

14 de juny del 2011

més troballes...

De pedra, a punt per deglutir i deixar anar l'aigua de pluja
En què devia estar pensant l'artista...?

13 de juny del 2011

Troballes...


L'art es pot servir de moltes matèries. Aquí en teniu una mostra a la platja de Cambrils

8 de juny del 2011

Opinió

Opinió sobre l'article "Indignats, efectes col·laterals", publicat per la Mariona Quadrada a Reus Digital (reusdigital.cat) el 7 de juny de 2011:

Després de llegir l’article i també les diferents opinions, sobretot les crítiques, m’he adonat entre altres coses que –com fa temps sospitava- hi ha molta gent que només es fixa en les aparences.
No m’agraden les crítiques que només van a matar sense aportar res de res. Qualificar una persona de “piji-progre” –no sé ben bé què vol dir aquesta “paraula”-, atribuir-li tendències polítiques com a descrèdit, donar per fet que no treballa o que viu de renda, només perquè ha donat la seva opinió en un mitjà públic, em sembla d’una ignorància extrema i també d’una certa mala fe gratuïta.
Aquells que estan cansats de segons què, que reposin. Aquells que estem cansats de treballar tota la vida per ser cada vegada més pobres, de veure com ens envolten injustícies que no tenim a l’abast aturar, que veiem com els polítics en general no sóc capaços de resoldre les angúnies REALS dels ciutadans –pobres o rics, intel·ligents o no- d’una forma equilibrada, justa i que realment pensi en el benestar i el progrés de tothom, aquests cansats, com deia, hem d’estar molt contents de tenir un jovent –faci l’olor que faci i vesteixi com vesteixi- que no només vegi les injustícies sinó que estigui disposat a queixar-se’n, a formular propostes, a reclamar canvis i a lluitar per una societat més equilibrada i justa per a tothom, pel present i pel futur. Si més no, d’això se’n diu progrés, això és evolució.
Per altra banda, qualsevol persona que opini que el futur pot ser millor per a tothom em mereix un gran respecte, sigui jove o vella, rica o pobre, tingui carrera o no hagi anat mai a l’escola, m’agradi o no la forma en què es vesteixi.

2 de juny del 2011

Més "troballes" a la galeria

Vielha

Els contrallums sovint ens mostren aspectes que no havíem observat...


Poblet

18 de maig del 2011

BIOGRAFIA, MOSAIC DE SENSACIONS

Amb quines olors t’identifiques?
Amb quins sons vibres?
Quins gustos t’agraden o t’evoquen records?
Quins tactes et fan tancar els ulls per sentir-los millor?
Moments especials de contemplació


I EL MOSAIC DEL MEU AMIC PEP FERRÉ:


Amb quines olors t'identifiques?
L'esperit del vi, la melositat de l'oli, la flor de l'ametller, la llimona tallada, la farigola del puig...

Amb quins sons vibres?
La rebuda escandalosa de l'aviram, el trepig de fulles seques, el cant d'una perdiu (sobre un marge), el xiulets del vent a l'hivern, el cant del grill a l'estiu.

Quins gustos t'agraden o t'evoquen records?
El joc de contrastos en general. Les carxofes a la brasa, sardines de llauna sobre pa torrat, pernil dolç "del quadrat", les olives menyes i el moscatell rus, en particular.
Quins tactes et fan tancar els ulls per sentir-los millor?
Principalment els suaus, tendres, dolços... la closca d'un ou,  la sorra de Tarragona, la cara del pàmpol,  les galtes de la Mariona...

Moments especials de contemplació
Els horitzons, en silenci, des del repòs.

SI VOLEU FER EL VOSTRE TAMBÉ EL PUBLICAREM

Més poesia

Lluu el teu record
com espurna encesa
en un llençol negre

i el tast salobre
d'aquells llavis
vessant el teu olor

recorro cada corba
dels teus camins
cercant els nostres racons

i el teu olor
resta en mi
mentre recito
en silenci
tots els versos
que t'he escrit

de gessamí fresc
els dits
i taronja amarga

Autor: Assiel

Us agraden els gats?

6 de maig del 2011

Racó poètic


M'ha travessat, dolça,
la cadència d'una veu...

I entre els dits m'ha florit
una flor tremolosa:
pètals de paper,
tendra i olorosa.






Quan l'esperit et tremoli
d'un goig quasi oblidat
i t'adonis que estàs cantant.

Quan et sentis la sang
alerta a tots els reclams
colpejant-te les venes.

Quan tot et sigui més plaent
i el món se't faci agradable
sense obeir cap raó.

És que per l'aire net s'endevina,
promesa blava del cel,
nou esclat de primavera.


Pètals de paper.
Premi de la Generalitat 
Jocs Florals de la "Ginesta d'Or". Perpinyà, 1993.

26 d’abril del 2011

ABRIL. La fruita es prepara

les figues

la pomera

el codony

els préssecs

la maduixa

les nectarines

11 d’abril del 2011

ABRIL, sant Jordi: POESIA!!

Sobre el teu ventre llis
vogador sense rems,
ni llagut

tibant tots els sentits,
buides de vi
Ies nostres àmfores...
...ens captura la nit.

… … …

Tendres llavis
copsen el meu
cor d'ocell

glops de sal
aigua fresca
i absenta

bateguen
sobre el teu
pit transparent.

Autor: Assiel

__________

"La Terra és la nostra gran mare"
Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393

Pols d'estrelles i somnis,
t'escau la solitud,
la llàgrima i el bes,
el fang del temps
i l'anhel incessant.

Mires la nit,
ressona el món
dins teu,
respira amb tu.

Et recorre la sang.

Et toquen l'aire, la llum.

Acarones l'escorça,
el ponent,
la pell,
la terra humida
que t'acull
i et nodreix.

Sents el goig d'existir,
com n'ets, de fràgil,
la saba del plaer,
la tendresa d'uns ulls,
el dolor desolat.

Quan va cessar el batec
al cor cansat,
en vas el cercar el ressò dins el silenci.

La Terra era als seus ulls,
als teus.

Tornes a tu,
als límits.

Títol: Els immortals
Autor: Carles Duarte i Montserrat


___________


Si cantes amb mi,
la música sona dolça;
quan tu te'n vas,
el silenci també calla.

Tan sols en el vent
sento plorar una campana
i una queixa petita
per dins em clama.

Autor: Carme Agustench
Premi de poesia
XIè Concurs Literari
Mont-roig del Camp, 1991

29 de març del 2011

L’art de perdre el temps

O el temps de la llibertat

Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?

Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.

El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.

En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.

Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).

Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!

22 de març del 2011

Col·laboració poètica

Música
et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música


Autor: Assiel

Racó poètic

EL TEU COS PRIM, GRACIÓS

Les pedres del camí,
el vent i el sol
juguen amb el teu cos.

I els teus ulls
cerquen en els nostres
la mirada complaent
als teus jocs.

El teu cos prim,
bru i graciós,
es gronxa com l'herba
tocada pel vent.

... ...

PETITA

No tornaran
aquelles belles paraules
que algú en cantava
a cau d'orella,
quan tu encara
esperaves l'amor fàcil,
fet de paraules senzilles.

No ploris, petita,
perquè avui l'amor
se t'ha fet gran.

(Premi Joan Fuster, Alforja 1983 -fragment-)

1 de març del 2011

l'espectacle de la natura





No trobeu que aquest espectacle evoca i convida?
Serenitat, reflexió, calma, intimitat...
...I això passa molts sovint a les nostres terres, encara que no sempre ens ho mirem.

24 de febrer del 2011

Pels camins del terme





Troballes tot passejant: canals de reg, marges i parets de pedra seca, basses buides, camps i vivendes abandonats...

8 de febrer del 2011

19 de gener del 2011

La bona gent

De bona gent sempre n’hi ha hagut, n’hi ha i, sobretot, n’hi haurà. Sempre.
La bona gent té consciència, moral, valors. És respectuosa i solidària. La bona gent estima. Estima les persones, estima la terra. Estima tot allò que és viu. La bona gent és senzilla i franca. Sol viure en pau, amb esforç, però en pau. La bona gent no necessita guanyar la felicitat amb riqueses excessives.

La bona gent sol ser pacífica, ferma, pacient (molt pacient). I, sovint, anònima. A la bona gent li agrada la feina ben feta, no per fer-ne ostentació, sinó perquè creu que una feina ben feta és la base d’un progrés real.

El futur és de la bona gent. El temps de la mala gent s’acaba. Ho afirmo.

La mala gent està en vies d’extinció. Aquells que s’aprofiten dels altres sense cap mena d’escrúpol tenen els dies comptats. Que ho sàpiguen. Aquesta mala gent és la que ha provocat, propiciat i afavorit la crisi actual. Molts, amb premeditació. Altres, amb deixadesa i egoisme (allò de què l’ocasió fa el lladre). La mala gent ha soscavat els fonaments de la societat fins a fer-la irrespirable, inoperant i suïcida.

Cap societat pot subsistir si aquells que tenen poder són egoistes, trepes, ineptes, fraudulents i corruptes. Aquestes qualitats es resumeixen en una de sola: estupidesa. L’estupidesa no mena al progrés i, a més, resulta caríssima.

Repeteixo: el futur és de la bona gent.