6 de juny del 2011
ARTICLE RECOMANAT !!
Us convido a llegir l'article que la Mariona Quadrada ha publicat al seu blog i que subscric en tots els seus punts !!!
http://lacuinadecasa.com/
http://lacuinadecasa.com/
2 de juny del 2011
Més "troballes" a la galeria
 |
| Vielha |
Els contrallums sovint ens mostren aspectes que no havíem observat...
 |
| Poblet |
31 de maig del 2011
19 de maig del 2011
18 de maig del 2011
BIOGRAFIA, MOSAIC DE SENSACIONS
Amb quines olors t’identifiques?
Amb quins sons vibres?
Quins gustos t’agraden o t’evoquen records?
Quins tactes et fan tancar els ulls per sentir-los millor?
Moments especials de contemplació
I EL MOSAIC DEL MEU AMIC PEP FERRÉ:
Amb quines olors t'identifiques?
L'esperit del vi, la melositat de l'oli, la flor de l'ametller, la llimona tallada, la farigola del puig...
Amb quins sons vibres?
La rebuda escandalosa de l'aviram, el trepig de fulles seques, el cant d'una perdiu (sobre un marge), el xiulets del vent a l'hivern, el cant del grill a l'estiu.
Quins gustos t'agraden o t'evoquen records?
El joc de contrastos en general. Les carxofes a la brasa, sardines de llauna sobre pa torrat, pernil dolç "del quadrat", les olives menyes i el moscatell rus, en particular.
Quins tactes et fan tancar els ulls per sentir-los millor?
Principalment els suaus, tendres, dolços... la closca d'un ou, la sorra de Tarragona, la cara del pàmpol, les galtes de la Mariona...
Moments especials de contemplació
Els horitzons, en silenci, des del repòs.
SI VOLEU FER EL VOSTRE TAMBÉ EL PUBLICAREM
Més poesia
Lluu el teu record
com espurna encesa
en un llençol negre
i el tast salobre
d'aquells llavis
vessant el teu olor
recorro cada corba
dels teus camins
cercant els nostres racons
i el teu olor
resta en mi
mentre recito
en silenci
tots els versos
que t'he escrit
de gessamí fresc
els dits
i taronja amarga
Autor: Assiel
6 de maig del 2011
Racó poètic
M'ha travessat, dolça,
la cadència d'una veu...
I entre els dits m'ha florit
una flor tremolosa:
pètals de paper,
tendra i olorosa.
Quan l'esperit et tremoli
d'un goig quasi oblidat
i t'adonis que estàs cantant.
Quan et sentis la sang
alerta a tots els reclams
colpejant-te les venes.
Quan tot et sigui més plaent
i el món se't faci agradable
sense obeir cap raó.
És que per l'aire net s'endevina,
promesa blava del cel,
nou esclat de primavera.
Pètals de paper.
Premi de la Generalitat
Jocs Florals de la "Ginesta d'Or". Perpinyà, 1993.
26 d’abril del 2011
20 d’abril del 2011
12 d’abril del 2011
11 d’abril del 2011
ABRIL, sant Jordi: POESIA!!
Sobre el teu ventre llis
vogador sense rems,
ni llagut
tibant tots els sentits,
buides de vi
Ies nostres àmfores...
...ens captura la nit.
… … …
Tendres llavis
copsen el meu
cor d'ocell
glops de sal
aigua fresca
i absenta
bateguen
sobre el teu
pit transparent.
Autor: Assiel
__________
"La Terra és la nostra gran mare"
Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393
Pols d'estrelles i somnis,
t'escau la solitud,
la llàgrima i el bes,
el fang del temps
i l'anhel incessant.
Mires la nit,
ressona el món
dins teu,
respira amb tu.
Et recorre la sang.
Et toquen l'aire, la llum.
Acarones l'escorça,
el ponent,
la pell,
la terra humida
que t'acull
i et nodreix.
Sents el goig d'existir,
com n'ets, de fràgil,
la saba del plaer,
la tendresa d'uns ulls,
el dolor desolat.
Quan va cessar el batec
al cor cansat,
en vas el cercar el ressò dins el silenci.
La Terra era als seus ulls,
als teus.
Tornes a tu,
als límits.
Títol: Els immortals
Autor: Carles Duarte i Montserrat
___________
Si cantes amb mi,
la música sona dolça;
quan tu te'n vas,
el silenci també calla.
Tan sols en el vent
sento plorar una campana
i una queixa petita
per dins em clama.
Autor: Carme Agustench
Premi de poesia
XIè Concurs Literari
Mont-roig del Camp, 1991
vogador sense rems,
ni llagut
tibant tots els sentits,
buides de vi
Ies nostres àmfores...
...ens captura la nit.
… … …
Tendres llavis
copsen el meu
cor d'ocell
glops de sal
aigua fresca
i absenta
bateguen
sobre el teu
pit transparent.
Autor: Assiel
__________
"La Terra és la nostra gran mare"
Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393
Pols d'estrelles i somnis,
t'escau la solitud,
la llàgrima i el bes,
el fang del temps
i l'anhel incessant.
Mires la nit,
ressona el món
dins teu,
respira amb tu.
Et recorre la sang.
Et toquen l'aire, la llum.
Acarones l'escorça,
el ponent,
la pell,
la terra humida
que t'acull
i et nodreix.
Sents el goig d'existir,
com n'ets, de fràgil,
la saba del plaer,
la tendresa d'uns ulls,
el dolor desolat.
Quan va cessar el batec
al cor cansat,
en vas el cercar el ressò dins el silenci.
La Terra era als seus ulls,
als teus.
Tornes a tu,
als límits.
Títol: Els immortals
Autor: Carles Duarte i Montserrat
___________
Si cantes amb mi,
la música sona dolça;
quan tu te'n vas,
el silenci també calla.
Tan sols en el vent
sento plorar una campana
i una queixa petita
per dins em clama.
Autor: Carme Agustench
Premi de poesia
XIè Concurs Literari
Mont-roig del Camp, 1991
6 d’abril del 2011
29 de març del 2011
L’art de perdre el temps
O el temps de la llibertat
Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?
Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.
El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.
En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.
Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).
Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!
Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?
Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.
El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.
En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.
Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).
Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!
22 de març del 2011
Col·laboració poètica
Música
et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música
Autor: Assiel
et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música
Autor: Assiel
Racó poètic
EL TEU COS PRIM, GRACIÓS
Les pedres del camí,
el vent i el sol
juguen amb el teu cos.
I els teus ulls
cerquen en els nostres
la mirada complaent
als teus jocs.
El teu cos prim,
bru i graciós,
es gronxa com l'herba
tocada pel vent.
... ...
PETITA
No tornaran
aquelles belles paraules
que algú en cantava
a cau d'orella,
quan tu encara
esperaves l'amor fàcil,
fet de paraules senzilles.
No ploris, petita,
perquè avui l'amor
se t'ha fet gran.
(Premi Joan Fuster, Alforja 1983 -fragment-)
Les pedres del camí,
el vent i el sol
juguen amb el teu cos.
I els teus ulls
cerquen en els nostres
la mirada complaent
als teus jocs.
El teu cos prim,
bru i graciós,
es gronxa com l'herba
tocada pel vent.
... ...
PETITA
No tornaran
aquelles belles paraules
que algú en cantava
a cau d'orella,
quan tu encara
esperaves l'amor fàcil,
fet de paraules senzilles.
No ploris, petita,
perquè avui l'amor
se t'ha fet gran.
(Premi Joan Fuster, Alforja 1983 -fragment-)
9 de març del 2011
8 de març del 2011
1 de març del 2011
l'espectacle de la natura
No trobeu que aquest espectacle evoca i convida?
Serenitat, reflexió, calma, intimitat...
...I això passa molts sovint a les nostres terres, encara que no sempre ens ho mirem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)