ABRIL. La fruita es prepara

les figues

la pomera

el codony

els préssecs

la maduixa

les nectarines

Noves fotografies a "Troballes"

Vinyols: Festival de Gimnàstica Rítmica 2011

ABRIL, sant Jordi: POESIA!!

Sobre el teu ventre llis
vogador sense rems,
ni llagut

tibant tots els sentits,
buides de vi
Ies nostres àmfores...
...ens captura la nit.

… … …

Tendres llavis
copsen el meu
cor d'ocell

glops de sal
aigua fresca
i absenta

bateguen
sobre el teu
pit transparent.

Autor: Assiel

__________

"La Terra és la nostra gran mare"
Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393

Pols d'estrelles i somnis,
t'escau la solitud,
la llàgrima i el bes,
el fang del temps
i l'anhel incessant.

Mires la nit,
ressona el món
dins teu,
respira amb tu.

Et recorre la sang.

Et toquen l'aire, la llum.

Acarones l'escorça,
el ponent,
la pell,
la terra humida
que t'acull
i et nodreix.

Sents el goig d'existir,
com n'ets, de fràgil,
la saba del plaer,
la tendresa d'uns ulls,
el dolor desolat.

Quan va cessar el batec
al cor cansat,
en vas el cercar el ressò dins el silenci.

La Terra era als seus ulls,
als teus.

Tornes a tu,
als límits.

Títol: Els immortals
Autor: Carles Duarte i Montserrat

___________


Si cantes amb mi,
la música sona dolça;
quan tu te'n vas,
el silenci també calla.

Tan sols en el vent
sento plorar una campana
i una queixa petita
per dins em clama.

Autor: Carme Agustench
Premi de poesia
XIè Concurs Literari
Mont-roig del Camp, 1991

Primavera

L’art de perdre el temps

O el temps de la llibertat

Qui pot afirmar que el temps es perd? El temps, un invent humà, només es pot anomenar perdut amb arguments també humans. I, per altra banda, quin és el temps considerat perdut? Aquell que no s’empra per treballar? Qui pot afirmar que aquell que no fa res, perd el temps?

Per la meva experiència, les millors sensacions, els plaers més genuïns que he experimentat han esdevingut en aquests períodes de “suposada” pèrdua de temps. Escoltar música, somiejar, deixar que el sol m’escalfi la pell amb els ulls tancats, deixant-me portar només per les sensacions, els sons, els aromes, el tacte de la sorra o de l’herba humida..., una bona conversa amb els bons amics, observar un brot nou o el naixement d’una flor, el temps de deixar volar la imaginació, el temps per contactar amb el jo intern... el temps de pensar, el temps de sentir... La llista seria inacabable.

El temps “suposadament” perdut és aquell que no marca horaris ni tasques prefixades, rígides. Tasques que –en la majoria dels casos- no deixen cap espai per a la creativitat.

En el fons, el temps “laboral” –excepció feta d’aquells que poden viure d’una professió que els agradi (cas cada vegada més excepcional, valgui la redundància)- ens pren allò més preuat de nosaltres mateixos: la possibilitat de mostrar-nos tal i com som en essència: individuals, únics, preciosos, lliures. Els horaris i les tasques prefixades ens allunyen d’aquella individualitat preciosa per convertir-nos en massa, gruix, sense cara ni nom propi, fàcilment governables.

Només en l’espai anomenat “perdut” podem fer-nos una idea de qui som realment, adonar-nos de tot allò que ens fa diferents, únics, meravellosos. Allò que ens apropa més a la Creació (... poseu el concepte que més us plagui).

Tot i l’invent del sistema de treball per sobreviure –la forma que té l’home d’esclavitzar els seus iguals-, tot i l’estratègia de les crisis, contracrisis i recontracrisis un consell: perdeu tant el temps com us sigui possible!!

Col·laboració poètica

Música
et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música

Autor: Assiel

Racó poètic

EL TEU COS PRIM, GRACIÓS

Les pedres del camí,
el vent i el sol
juguen amb el teu cos.

I els teus ulls
cerquen en els nostres
la mirada complaent
als teus jocs.

El teu cos prim,
bru i graciós,
es gronxa com l'herba
tocada pel vent.

... ...

PETITA

No tornaran
aquelles belles paraules
que algú en cantava
a cau d'orella,
quan tu encara
esperaves l'amor fàcil,
fet de paraules senzilles.

No ploris, petita,
perquè avui l'amor
se t'ha fet gran.

(Premi Joan Fuster, Alforja 1983 -fragment-)

Tendríssim

Troballes anant pel món

l'espectacle de la natura

No trobeu que aquest espectacle evoca i convida?
Serenitat, reflexió, calma, intimitat...
...I això passa molts sovint a les nostres terres, encara que no sempre ens ho mirem.

Pels camins del terme

Troballes tot passejant: canals de reg, marges i parets de pedra seca, basses buides, camps i vivendes abandonats...

el cicle de la vida

http://www.flickr.com/photos/54511103@N04/?saved=1 

Onades d'estiu

Per si teniu nostàlgia....

La bona gent

De bona gent sempre n’hi ha hagut, n’hi ha i, sobretot, n’hi haurà. Sempre.

La bona gent té consciència, moral, valors. És respectuosa i solidària. La bona gent estima. Estima les persones, estima la terra. Estima tot allò que és viu. La bona gent és senzilla i franca. Sol viure en pau, amb esforç, però en pau. La bona gent no necessita guanyar la felicitat amb riqueses excessives.

La bona gent sol ser pacífica, ferma, pacient (molt pacient). I, sovint, anònima. A la bona gent li agrada la feina ben feta, no per fer-ne ostentació, sinó perquè creu que una feina ben feta és la base d’un progrés real.

El futur és de la bona gent. El temps de la mala gent s’acaba. Ho afirmo.

La mala gent està en vies d’extinció. Aquells que s’aprofiten dels altres sense cap mena d’escrúpol tenen els dies comptats. Que ho sàpiguen. Aquesta mala gent és la que ha provocat, propiciat i afavorit la crisi actual. Molts, amb premeditació. Altres, amb deixadesa i egoisme (allò de què l’ocasió fa el lladre). La mala gent ha soscavat els fonaments de la societat fins a fer-la irrespirable, inoperant i suïcida.

Cap societat pot subsistir si aquells que tenen poder són egoistes, trepes, ineptes, fraudulents i corruptes. Aquestes qualitats es resumeixen en una de sola: estupidesa. L’estupidesa no mena al progrés i, a més, resulta caríssima.

Repeteixo: el futur és de la bona gent.

                            Un bon any 2011 per a tothom!!!

                                           

Col·laboració

Cuento del niño del viento
de Bibiana Peláez Cañadas

Érase una vez un niño que se crió cerca del mar.... en un pueblecito donde cada vez que se despertaba podía olisquear ese olor a salitre que  tanto conocía y que había crecido con él...

Él olía y sentía el mar aún no estando cerca de él....
era una rara sensación que no podía ni entender, pero así fue como poco a poco empezó sin querer a escribir su historia y nuestro cuento ahora....

Era niño .....y ya soñaba con cruzar todos sus mares con tempestades y  miedos y sus amaneceres y noches estrelladas e incluso porqué no, esto es un cuento...vivir sus historias con los piratas....!!!!!
Pero sobre todo lo que buscaba era volar libre y sentir el viento.... por eso nuestro niño viento creció con un sueño.... salir a navegar....


El tiempo pasó..... y él creció...... y como todo en la vida...
Su pelo se endureció como el viento de levante cuando sopla fuerte..... arrastrando su fuerza por donde pasa... así se hizo a él mismo... duro como el levante pero cálido... cercano al que lo sentía a su vera...

Un día decidió que era el momento de volar solo y qué mejor manera de hacerlo que salir a navegar... y cuando tuviera lo que quería... entonces... saldría a navegar para él...
sólo por sentirse viento...!!!!

El tiempo pasaba y él se impacientaba... pero sin embargo, su sueño no se cumplía.....
la sensación de impotencia de dejarlo ir no pensó nunca que fuera una opción ..... al revés, se aferraba a él, como su último tesoro.... aquel que tenemos todos escondido y que nadie puede saquear... porque no hay llave que lo abra....!!!!

Así que el niño viento sólo esperó a que  su oportunidad llegara... ese momento en el que nos parece que los sueños son más fáciles de alcanzar....

Tenía todo el tiempo del mundo y la maleta llena de esperanza hasta que el viento lo buscara ...

Un día, sin darse cuenta pero al mismo tiempo ansiándolo, ese momento llegó!!!!
Como lo iba  a hacer... iba a estar a la altura????
Pensó en esa maleta que habia llenado tantas otras veces con esperanzas, sueños, penas y otras cosas que habían ocupado sitio en ella.... y se dio cuenta de que, ésta vez, la tenía que llenar de una cosa nueva.... CORAJE!!!!

No iba a permitir que pasara ese tren, así que la despolvó de su armario nuevamente y guardó en su primer sitio la esperanza, esa vieja amiga que siempre le había echado una manilla cuando la llamaba y le asignó su mejor sitio para esa aventura: el bolsillo (ese en que normalmente guardamos las cosas que queremos y que  por pequeñas que sean no queremos perder... pues ahí la guardó... y con ese  poco equipaje salió a navegar.... a buscar el viento....


El camino fue largo y con paradas... pero a él eso le daba más fuerzas... miraba sus atardeceres en la mar junto a su amigo pocho y se reía.....
Se ponía el mundo por montera.... y se daba cuenta de que sin quererlo ya estaba comiéndose el elefante, eso sí, como le habían dicho... poco a poco....

Navegó y navegó.... y pasaron los días con sus temores e inquietudes y con el tiempo se convirtieron en eso... sólo dudas y ahora.... por arte de magia... sólo se habían convertido en alegrías superadas....

Estaba contento.... ya había conseguido algo.....superar el primer miedo hacia un sueño...

El niño viento decidió, antes de acabar su primera aventura, pasar a ver a una amiga loca que tenía cerca del camino....
Ésta era una vieja loca que vivía rodeada de animales, olivos y tranquilidad... bueno vale, no era tan buena... tan bien se ponía tibia, y todos los días, pero bueno ella era como era....era ella...

Allí pasó un tiempo.... y poco a poco fue reparando las heridas de su amigo...
Había sufrido en la travesía... pero ahí estaba él para intentar poner remiendos a su compañero y volver a verlo bien....
Se estaban preparando para su segundo asalto de la aventura... eso si, ésta iba ser larga y sólo acababa de empezar...

Un día su amigo estubo acabado.... y ya podían por fin salir otra vez a sentir el viento juntos los dos... vió que ya estaban listos.... así que se despidió y continuó su largo viaje.... pero el cuento es largo como la aventura que se les avecinaba, así que...ya sabes....

Ahora estas aquí... echaste ancla por un tiempo... pero como todo cuento busca  final y los guerreros van a su guerra al igual que los aventureros a vivir su aventura....

Tu te irás y podrás acabar el cuento que, tú sólo, un dia empezaste con tus sueños e ilusiones..... y quién sabe cuando y dónde acabará... así que, serás tu el que escribas el final para que se lo podamos contar a los niños....

Éste era el niño que su medio era el agua....
El niño que siempre se sintió viento....
El cuento del niño viento....

Colors de tardor

Mons paral·lels

Hi ha un món en el qual s’empren quantitats exorbitants de diners en crear illes en el mar on posar-hi gratacels, hotels de luxe i estacions d’esquí que desafien temperatures de 40º la major part de l’any.

Hi ha un món on els recursos emprats per fabricar els vehicles més ràpids són astronòmics. On l’esport –exercici corporal practicat especialment a l’aire lliure, segons el Diccionari de la llengua- potencia ídols entorn dels quals les xifres econòmiques són de ciència-ficció.

Hi ha un món els habitants del qual planegen vacances en iots de luxe, immensos, amb recursos que moltes ciutats no tenen -ni els calen, segurament-.

Hi ha un món que inverteix molts milions de diners en muntatges publicitaris només per mostrar noves tendències en el vestir, amb peces que ningú no es posarà mai.

Hi ha un món, en fi, que neda en l’abundància, que dilapida –dilapidar: dissipar els béns propis o els que hom té a càrrec seu amb despeses desordenades, també segons el Diccionari de la llengua-.

I hi ha un món que passa misèria, que es mor de gana, que lluita per sobreviure.

L’un simbolitza el progrés, la investigació de noves tecnologies, els avenços de la humanitat...
El progrés de qui? Noves tecnologies per viure millor, qui? Quan parlem d’humanitat, no parlem de TOTS els humans?

I, si l’un simbolitza el progrés, l’altre, què simbolitza?

Imatges obtingudes de Google

Ha mort José Antonio Labordeta

...

Solo los descreyentes,
los agnósticos mal intencionados
y los ateos de larga concepción
del mundo serán capaces
de abrir la grieta suficiente
para salir huyendo hacia el futuro.”

José Antonio Labordeta